Es diu que posposar l’alarma és un hàbit perjudicial per a la salut.
Què n’hi ha de cert??
L’alarma del despertador és un suport essencial per a moltes persones, dissenyada per ajudar-nos a despertar i començar el dia a temps. La seva eina més perillosa és el botó que ens ofereix uns minuts més sota els llençols abans d’aixecar-nos i començar el nou dia: el botó de posposar.
Semblaria que posposar l’alarma proporciona més temps de son, inofensiu per a la salut. La realitat és que no sempre és així. El primer factor clau depèn de si ens tornem a dormir o no. Si posposem l’alarma com a estratègia per desvetllar-nos poc a poc i tenir uns minuts de calma abans de aixecar-nos, es tractaria únicament d’un moment de tranquil·litat sense inconvenients per a la salut. En canvi, concebre-ho com un temps de son extra és en certa manera un error, ja que adormir-se i tornar-se a despertar en tan poc temps altera la son i aquesta deixa de ser reparadora. Concretament, no s’allarga el cicle de la son, sinó que s’inicia un de nou que s’interromp als pocs minuts, fent que ens llevem més cansats.
Més enllà del fet de tornar o no a adormir-se, també és rellevant el número de vegades que s’utilitza aquesta eina. Generalment, els cinc minuts extra no són més que un parany en el que caiem una vegada i una altra. Cinc minuts, deu, quinze, vint… fins que ens trobem amb presses per arribar a temps. Posposar l’alarma varies vegades envia una sèrie de senyals confuses al cervell, perque s’interromp repetidament el cicle natural de la son i el despertar al que el nostre cos s’ha acostumat, generant encara més somnolència.
A més, si prolonguem en excés aquesta dinàmica, entrem en un cicle de procrastinació. Generalment, ajornar tasques dificulta la presa de decisions, l’afrontament dels problemes i, en definitiva, que siguem resolutius i eficaços. Caure a l’engany que uns minuts més ens faran sentir llestos per a tot això únicament endarrereix l’inici del dia, de les nostres responsabilitats i els nostres objectius, els que igualment haurem d’enfrontar. El desenllaç és, per tant, començar el dia amb presses i nivells més elevats d’estrès.
D’altra banda, posposar l’alarma varies vegades és especialment nociu per a les persones propenses al pensament obsessiu. Els que experimenten ansietat pel començament del dia i el que se’ls hi pot presentar, tendeixen a anticipar-se i preocupar-se abans que alguna cosa succeeixi. En aquests casos, posposar l’alarma és l’aliat que proporciona un moment de calma, evitant enfrontar els desafiaments del dia. El pensament anticipatori pot, per tant, fomentar la tendència a posposar l’alarma, demorant l’afrontament de les preocupacions i produint una falsa sensació de control i tranquil·litat. En poques paraules, posposar l’alarma pot convertir-se en un problema quan la persona es veu incapaç d’emprendre les seves activitats.
Comentats els punts anteriors, podem afirmar que posposar l’alarma és una arma de doble tall que comporta més riscos que avantatges. Suposa un dany per a la qualitat del son, és un repte per a la responsabilitat i repercuteix negativament a la nostra activitat diària. Si tot i així fóssim partidaris de mantenir aquesta pràctica, hauríem de procurar posposar una sola alarma, desvetllar-nos progressivament i no convertir-ho en un costum.
ANNA POUS VIÑAS
Psicóloga General Sanitaria
Colegiada nº 24.910
